L'independentisme inclusiu

Un intercanvi d'un parell de tuits amb un gran amic de Madrid m'ha portat a plasmar aquestes quatre reflexions. Jo ho denomino 'l'independentisme inclusiu'. I aquestes quatre ratlles van dedicades a tots els qui ens volen confrontar, entre nosaltres i contra el món.

De la mateixa manera que hi ha gent que es denomina catalana i espanyola, n'hi ha moltíssima més que és catalana, independentista, però que no desitja el mal d'Espanya. Perquè, ara si que ja parlo en clau personal, tinc moltíssims amics que viuen als territoris espanyols i, com és perfectament comprensible, jo no desitjo que els hi vagi malament la vida, ens al contrari. Desitjo la seva màxima felicitat, i per això vull que Catalunya sigui independent, però no desitjo que Espanya s'ensorri. Per ells, per la molt bona gent que hi viu i pels grans moments que he passat sempre que hi he estat. 

Del mismo modo, y por eso escribo en castellano, yo no reniego de dominar dos lenguas y ser bilingüe. Es más, si pudiera dominar tres, cuatro o cinco lenguas, estaría encantado de la vida. Para alguien que sueña con tener algún día un distintivo que ponga ·CIUDADANO DEL MUNDO· cualquier método para comunicarse con personas será bienvenido. Además, el español no es ya patrimonio exclusivo de España, pues es uno de los tres idiomas más hablado del mundo. Con lo cual, sigo diciendo que me enorgullezco de hablar esta lengua, pero tengo claro que mi lengua materna y principal és el català. I l'ús indistint de qualsevol de les dues llengües és un privilegi, i mai res perjudicial.

Jo crec en una Catalunya plural, d'acollida a qui vulgui venir i puguem acollir. A una Catalunya oberta a Europa i al Món, però no tancada a ningú. En ple Segle XXI els fluxos comunicatius són imparables i voler posar fronteres al cel és tan utòpic com voler para el sentiment de llibertat de les persones.

Europa ja va viure una primavera dels pobles, vers el 1848. El Món en pot viure una durant el primer lustre del decenni que ens ateny. Montenegro i Kosovo van engegar el camí. La separació del Sudan en dos estats ha continuat aquest procès. Catalunya, Flandes, Quebec, Escòcia... Qui sap si algun altre procès pot veure la llum. La diferència rau en que, a diferència dels del 1848, les armes dels pobles han de ser la paraula i la democràcia, enlloc de les bombes i les bales.

El moment és històric i la firmesa ha de ser màxima. Però de la mateixa manera que no cal confondre la llibertat amb el llibertinatge, no hem de confondre la firmesa amb l'agressió. El govern de Rajoy està fent tot el contrari: reivindica el dret a decidir dels Saharauis i l'escapça a Catalunya mentre reclama negociar per Gibraltar. 

De la mateixa manera que un matrimoni pot arribar al final, un nació pot arribar a la seva maduresa i exercir com a estat. Per això, algú hauria de recordar al govern espanyol que sempre és millor un mal acord que un bon judici. Que una sortida amistosa sempre serà millor per tots que un cop de porta. El món ens mira, i aquestes actituds de Segle XIX no serveixen en l'època de la societat de la informació.

Per això, avui, demà i sempre el diàleg ha de predominar. I el govern espanyol cal que aprengui que preguntar al poble de Catalunya què vol ser no és un atac a Espanya si no un exercici d'autodeterminació. Que, a més a més, no té fre. Per tant, parlem i facilitem la transició, que voler enfrontar a una societat que ara, per fi, està molt cohesionada, no beneficiarà a ningú. 

Jo ho tinc clar. Catalunya esdevindrà un Estat, més tard o més d'hora, amb ajuda o sense. Però m'agradaria que el govern espanyol fes l'exercici que ja fan molts ciutadans i ens volgués entendre i no ens amenacés constantment. Perquè com diu el meu advocat, un mal acord sempre és millor que un bon judici.