I repica la Seu Vella

El so de les campanes de la Seu Vella de Lleida va donar l'obertura a un dia que ja és únic. Emocions, abraçades, nervis i alegria serien algunes de les moltes sensacions que han recorregut el cos de les persones que estimem Catalunya. En aquell minut màgic, les 17:14, la feina de molts i molts mesos s'ha donat la mà per fer possible una imatge que ja quedarà per sempre.

De sud i nord, de l'est i l'oest, tots els catalans que volem una Catalunya lliure ens hem donat les mans i hem cridat ben fort el que sentíem, el que portàvem dins. Parlaments i paraules han completat una via que és una demostració tan de poder com de voluntat. I Voluntat popular no pas política, perquè el poble hem agafat les regnes del cavall i són els polítics qui van a remolc del carro.

Les llàgrimes, d'emoció, que m'han negat els ulls en veure les imatges dels compatriotes vestits de groc, omplint la via, quasi per duplicat, són l'exemple més clar que ara ja no hi ha pacte possible que ens mantingui agafats a la cadena d'un estat que no ens compren. Només hi ha d'haver un pacte, el de la consulta. Del contrari, la via catalana ha de continuar el seu curs, amb el poble com a locomotara, per no permetre que cap polític és permeti el luxe de posar fre a la marxa catalana, que és "a tota màquina".

Ni la censura d'internet, que ha permès descobrir l'enginy i el gust català per menjar croquetes ni els atacs feixistes a Madrid faran que frenem. Per França és van escapar al 39 els demòcrates, per l'Ebre vam perdre la batalla de la Guerra Civil. Avui aquests espais mítics, passan per Barcelona, on el 1714 vam perdre la llibertat, han quedat units al so de les campanes lleidatanes. Hem tornat a fer història.

VISCA CATALUNYA!

El dret a decidir i altres eufemismes "democràtics"

Arriba un moment en la vida de les persones en que cal prendre decisions. Però el més important, a vegades, no acaba sent la decisió que prens, si no tenir el valor de decidir. Aquí, a casa nostra, una sèrie de polítics amb més galons que valors ens han omplert el darrer any d'un eufemisme que ens hauria de fer posar a tots vermells. "El dret a decidir". Algú, a hores d'ara, encara m'ha d'explicar quin és aquest dret pel qual hem de demanar permís. Vivim en una dictadura i no me n'he adonat?

El principal valor de la democràcia, almenys com jo la entenc, és la llibertat dels ciutadans. Més enllà del seu color, raça i ètnia, són lliures, som lliures, per prendre les nostres pròpies decisions. És a dir, la llibertat individual de cada persona, acaba permetent una llibertat global de les comunitats humanes democràtiques, lliures i sobiranes per prendre les seves pròpies decisions.

Però sembla ser que estic errat. Sembla ser que la democràcia només és posar un vot cada quatre anys i callar la resta. Demanar permís per decidir què podem i no podem votar, no tenir potestat alguna en saber què és faran dels diners que nosaltres guanyem i paguem en impostos, aguantar escàndol polític darrera escàndol polític amb una mordaça perquè "els mercats" s'enfaden i castiguen. I tot perquè? Doncs no sé si és per falta de valor o per excés de poltronisme, el que tinc clar és que fa pena la democràcia de fireta en què ens hem convertit.

D'aquí tres dies torna a ser 11 de setembre, i realment la política no ha estat capaç de fer res més que de lligar-se de mans i peus. La "classe política" la darrera de les castes que hauria de desaparèixer no té valor i per tant cal que la gent en tinguem. I no per sortir l'11 de setembre, que també. Si no més aviat per fer que cada dia sigui 11 de setembre a les nostres cases, viles i ciutats.

No demanem permís per decidir. Decidim, que ja fa molts anys que hem adquirit la majoria d'edat. Decidim, perquè estem en el nostre dret. I sobretot, decidim, perquè la història no ens perdonarà no ser valents i decidir.

Y Alicia cruzó el espejo

Llegó el día en que se miró al espejo y vio su reflejo. Más allá de las imágenes que había vislumbrado a lo largo de su vida en cualquier objeto que la reflejara, no fue hasta ese día que cruzó el espejo. La redundancia de las primeras letras solo es comprensible con la auténtica duplicidad de una imagen que hubiera hecho empalidecer a la más narcisista de las personas.

La importancia del momento se dio porqué no es solo la silueta lo que veía antes sus ojos si no que lo que aquel espejo reflejó fue su esencia. Más allá del color de los cabellos, de la tonalidad de los ojos y de la amplitud de su sonrisa, Alicia vio lo que era a los ojos del mundo. Su cabello negro azabache se tornó en hilos de oro, sin embargo su amplia sonrisa seguía siendo exactamente la misma.

El habla se le quebró pues no sabía a ciencia cierta que era lo que le pasaba a su espejo, el que siempre le había enseñado como era por fuera. Pero la magia de los momentos especiales permite situaciones inverosímiles. Ella estaba viviendo una, esa vez frente un espejo que la había trasladado en un mundo desconocido hasta la fecha.

Tras ese momento de estupefacción, sus diamantes negros se clavaron en aquel reflejo de su ser. Alargo la mano hasta tocar el espejo. Como si del estanque de Narciso se tratara, las ondas circulares aparecieron a cual tsunami con su dedo como epicentro. Se asustó, pues se dio cuenta que algo desconocido le estaba pasando. Apartó la mano con fuerza hasta regresarla a su cintura mientras sus ojos observaban como las aguas volvían a su cauce.

Su alter ego la llamaba. Tras unos momentos de tensión, nervios y muchas dudas, sonrió. Dio dos pasos atrás, para coger impulso y se lanzó. De un salto atravesó el cristal líquido y entró en el mundo de las sensaciones. Aquel en que la crueldad humana era un mito y en el que sonreír era una obligación. Con su rubio alter ego, cogidas de la mano, empezaron a caminar con el Sol alumbrando su camino y con la felicidad en el final de su destino.