Este es mi San Valentín

La verdad que cuando hoy preguntas a muchos enamorados (o no) lo que celebran la respuesta es siempre la misma “el día de los enamorados”. Pero, lo más curiosos es constatar como muchos de ellos no saben la naturaleza de su patrón.

Cuenta la leyenda que durante el gobierno de Claudio II, en el Imperio Romano se prohibieron los matrimonios. Saltándose las imperativas del Emperador, Valentín (una leyenda habla del obispo Valentín de Terni y otra, la que la iglesia tras el Concilio Vaticano II acabó dando por buena cita el mártir Valentín, doctor y sacerdote) empezó a celebrar ceremonias a escondidas, pues consideraba que era de justicia que los enamorados pudieran mostrar la prueba más sagrada de su amor.

Así pues, el mundo se ha quedado con la parte festiva, la parte que hace referencia a quienes recibían el sagrado matrimonio. Sin embargo, yo quiero quedarme con el hombre. Sea cual fuere el protagonista de la leyenda, era una persona que se jugaba su vida para permitir cumplir los deseos legítimos de sus conciudadanos. Era una persona íntegra y valiente, al servicio de los demás y con una clara vocación de ayuda al prójimo, más allá de su propia integridad.

Es por eso que hoy, más que ningún otro día, cuando todo el mundo reivindica el amor a mi me apetece recordar el hombre. Así que feliz día de los enamorados sí, pero feliz día a todas las persona íntegras, que luchan contra las injusticias sin importarles las consecuencias personales.

Ese es mi San Valentín, el íntegro, el valiente y el que cada día deberíamos ver. 

Primer jo i després continuo jo

Passa un dia, en passa un altre i mica en mica vas veient com el món gira. En aquest bellugar t’adones que massa coses s’escapen de la lògica de les persones. Del sentit comú, aquell que ja molt encertadament se l’anomena el menys comú de tots els sentits. L’individualisme i el jo més s’han convertit en una xacra que ha traspassat les seves habituals àrees d'influència i han entrat de fort a la vida comú.

Ho han fet de la pitjor manera possible, en aquelles persones que havien de servir els interessos comuns. Sí, aquells que la Grècia clàssica demanava que fossin les persones més preparades i més capacitades per extreure el seu ego i deixar lloc al tot. Al tot de les necessitats dels seus veïns, al tot de la justícia per sobre de qualsevol relació personal i, en definitiva, al tot capaç de fer prevaldre el bé comú per sobre de l’individual.

Sens dubte, aquesta xacra ens assola dia a dia i en totes les institucions s’acaba quedant reflectida. Sota cada vot dubtós sempre s’hi acaba amagant una situació il·legal, irregular o de benefici propi. Perquè, com s’ha dit més amunt, el menys comú de tots els sentits acaba lluint per la seva absència.

Com gairebé sempre, la democràcia acaba sent aquella excusa amb que massa persones acaben vestint els seus interessos personals amb roba de falsa dignitat. Doncs en favor de les majories, per més que siguin interessades, no queda cap altra arma que la veritat. Una eina que per desgràcia és massa lenta, perquè com també és diu popularment, quan una mentida ha donat quatre voltes al món la veritat encara s’ha de posar els pantalons.

Algú podria pensar que estic contra la democràcia. Res més lluny de la realitat: crec profundament amb la democràcia, “la pitjor forma de govern amb excepció de tots els altres” que deia Winston Churchill. El que no crec son en les persones, perquè cada dia que passa m’adono més que l’ésser humà acaba sent pervers i egoista (El Príncep, de Nicolau de Maquiavel) i és un llop per si mateix (Hobbes).

Per tant, el problema no acaba sent de sistema si no dels membres del mateix. El sistema és millorable, però ni la democràcia més perfecta pot avançar en aquesta cova d’Alí Baba en que sembla que s’ha convertit la presa de decisions. Des de la Institució més gran, a la més petita.