La poma, la cistella i el desig de canviar el món

Tots hem sentit alguna vegada a la vida aquella expressió tan vella de "Si hi ha una poma podrida, acabarà podrint tota la cistella". I no deixa de ser terriblement certa, doncs tots hem pogut visualitzar al nostre entorn com un fet negatiu s'acaba propagant amb molta més velocitat que una cosa bona. Dit d'altra manera, i utilitzant un altre tòpic: "Una mentida ha donat la volta al món quan la veritat encara no s'ha posat ni els pantalons". I el pitjor de tot plegat és que a la sala, pràcticament ningú podria aixecar la mà i dir que mai a la vida ha participat, directa o indirectament, a ajudar a podrir "una cistella de pomes".

Arribat en aquest punt, en que hi ha un grapat de pomes sanes que volen canviar el món, cal prendre'n consciència. Perquè massa sovint, pomes sanes i madures, en el seu millor moment s'han acabat passant i en conseqüència podrint, per què ningú se les va menjar a temps. És a dir, la importància del moment acaba sent crucial. Allò del moment indicat i el lloc oportú.

Amb tot això, acabes per pensar... Val la pena lluitar per canviar el món? Si quan encara no has pogut començar a treballar ja t'han col·locat alguna poma podrida a prop que et vol convertir "en material per a sucs". I tant que val la pena. El que hi ha en joc és massa important com per permetre'ns el luxe de tirar la tovallola, deixar-nos endur per la corrent.

Massa sovint et prenen per ximple, quan tens aquells somnis de voler canviar el món. I si bé tenen part de raó, si no hi hagués aquests esperits lliures i somniados, que es neguen a podrir-se com ho fa el seu entorn, probablement encara viuríem en coves.

Simplement vinc a dir que sí, lluita. Val la pena. No et rendeixis, perquè després et sabrà greu haver renunciat. I sí, també m'ho dic a mi mateix. Perquè al final del viatge, i quan ens posem davant del mirall, hem de ser capaços de poder mirar sense apartar la vista. I sobretot, veure el que em fet i ja no dic poder sentir orgull, perquè massa vegades aquesta paraula s'acaba convertint en quelcom negatiu, però sí que ens agradi.

Pot se tot això només m'ho estic dient a mi mateix. I aquest text acabi sent un mirall. Pot ser si. Però, sigui com sigui, l'important és menjar-se la poma quan està madura.

Crido

Crido, amb totes les meves forces i la meva ànima, i gairebé no se’m sent. Ni tampoc se m’escolta més enllà del coll de la camisa. I malgrat tot crido. Però la meva veu s’ofega. I ho fa sota un grapat de maleïdes convencions socials, més encarregades en prejutjar, jutjar i malmetre a les persones que no pas en poder fer que cada dia visquem en un món millor.

Perquè més enllà de les aparences, massa sovint ens oblidem que hi ha persones. Que viuen i senten tant com cadascú dels que puguem estar llegint aquest escrit. Però massa sovint aquestes crits queden amagats pel xivarri d’una societat aparentaria, amb afany de jutge, fiscal, i també de botxí.

És per això que crido, des del cim més alt de la carena, i amb totes les meves forces, però la veu es perd entre la solitud de les muntanyes doncs el guardat de les formes no deixa fer-ho en cap altre entorn que no sigui aquest. Doncs de dir les veritats seria titllat per la societat inquisidora, que sembla no haver avançat massa respecte els temps feudals.

I avui escric, el que diria cridant en mig de la plaça més cèntrica, doncs no hi ha xivarri ni rebombori que amagui les lletres encadenades una darrera l’altra. Dient amb tota la força que ja n’hi ha prou d’aquesta societat farcida de jurats populars de cantonada, de jutges de plaça, de botxins del cap del carrer i de persones que no poden cridar ni ser lliures per culpa de la presó que suposen les maleïdes convencions socials i que ens han menat a una societat que creu ser més lliure que mai quan realment viu esclavitzada en els seus propis errors.

Un crit, per si sol, s’apagarà en la multitud de veus. Però si totes les veus s’uneixen en un sol crit, encara hi ha futur i esperança per nosaltres. Una altra realitat és possible, però cal que cridem tots junts i molt fort per a poder-la arribar a veure.