Una cena muy poco corriente

Gotas de agua impactaban en mi cabeza, mojando los cabellos y cambiándoles la habitual forma, que recuperarían una vez la gomina hiciera su efecto. Salgo de la ducha para buscar alguna de mis mejores ropas, quiero causar buena impresión. Con o sin corbata, de blanco o de negro... esto da igual. Una detrás de otra bajo las escaleras y pongo la llave en la puerta. Olvidé algo en el despacho. La pantalla del ordenador está encendida y el teclado me llama la atención. Ocho dedos invaden las teclas y dos esporádicamente las acarician y cierro los ojos...

Camino y cruzo la puerta del restaurante. Allí, en el fondo, una sala con una gran mesa redonda me aguarda. Se me seca la garganta. Ya sabéis lo que dicen, no hay segunda oportunidad de causar una buena primera impresión. Un paso detrás de otro se detienen cuando el camarero sale al cruce para cogerme la chaqueta y el paraguas. Mi pelo no está todo lo bien que era al salir de casa pero... ya no había manera de repararlo.

La puerta se hace cada vez más grande y la luz más intensa. En cruzar el marco empiezo a vislumbrar aquellas caras que anteriormente solo conocía en dos dimensiones. Algunas otras las imaginaba como serían porqué la foto de avatar no les identificaba. Aún así, creo que no resulta complicada la relación de personas y twits. Dime tu si la representación no podía ser mejor. Ellos no se conocen pero hablan como si fueran de toda la vida. Desde Galicia a Navarra, desde Catalunya a Valencia, pasando por las llanuras castellanas o bien en Madrid. Llegan de Portugal o de Inglaterra tanto como de Sudamérica como de los Estados Unidos. 

Las caras que siempre habías imaginado se acaban haciendo realidad ante la sorpresa de una velada perfecta. Y no por lo que ocurre, que acaba siendo lo de menos si no porqué logras aquella humanización de personas que solo conocías en letra. Gesticulan, les pones voz y aprendes a descifrar sus palabras. Todos distintos, todos con un nexo en común. Aquella grandeza que solo te permiten las redes sociales...

Abro los ojos y observo que solo han pasado unos segundos. El mundo me espera ahí fuera y debo salir. ¡Voy a llegar tarde!

Molt Honorable President Companys

Molt Honorable President Companys,

Vagi per davant que qui signa aquestes lletres no és més que un aficionat en això que vostè va dignificar. Però tot i així, i sabent lo utòpic de la proposta, em veig en cor de redactar-li aquestes quatre ratlles. No per honra la seva memòria, doncs les lloances fetes en aquesta data són infinitament millors que les que hom pot escriure, però si per explicar-li el perquè l’enyoro.

Nat a només un quilòmetre d’allà on jo tinc la sort d’exercir, vostè va dignificar una professió-vocació que avui en dia toca els seus moments més baixos. Què hem de fer President? No vàrem tenir mai aquesta conversa, ja que varies generacions ens separen, però segur que em diria quelcom semblant a: Digues la veritat, sigues honest. No vulguis ser cap salvador, només fes-te mereixedor de la confiança de qui t’envolta gràcies a ser bona persona.

Si President, però el problema és que hi ha massa persones que han abusat de la confiança. Ara és molt complicat que ens tornin a fer confiança. “La grandesa de la democràcia és que cada quatre anys el poble té el poder.  I a diferència del que pensa molta gent, el poble al final no s’equivoca gairebé mai, si va a votar és clar”. Té raó President però a vegades costa molt tot això.

A més a més, els hereus de qui el van afusellar que continuen fent com si res hagués passat... “Com dieu ara, ni un pas enrere. Heu de perseverar en aquella idea que els Presidents republicans vam defensar. Per Catalunya no hi ha cap altre futur. Encara que costi. Som molts que empenyem des de tot arreu”.

“Però, sobretot, no heu de permetre que la construcció nacional acabi amb la societat igualitaria per la que lluitàrem aleshores. Perquè la República Catalana del segle XXI l’heu de construir des de les persones. L’11 de setembre va ser una lliçó del que ha de ser la vostra Catalunya”.

President, una última pregunta, avui que el recorda tothom. Què faria vostè avui? “Seria un dilluns d’una època històrica. En que les paraules ja han derrotat les armes i on una Catalunya lliure, rica i plena, només depèn de la voluntat del poble català. Els joves sou el futur i com a tal, heu d’agafar responsabilitats. El futur és vostre”.

Aquesta conversa no ha tingut mai lloc, ja m’agradaria. Ni tan sols se si el Molt Honorable President Lluís Companys i Jover m’hagués contestat aquestes paraules. Per això espero no ofendre a ningú.

Però, avui, al seu Tarròs natal, he imaginat el que seria prendre un cafè amb ell per parlar de la seva, la nostra estimada Catalunya. Les bales ens el van prendre quan encara li quedava molt per fer pel país.

Ni un pas enrere pel PRESIDENT de la Generalitat de Catalunya, el de tots, el que ens van prendre el valent que tots voldríem avui... Lluís Companys i Jover. 

Dinosaures, fòssils i oli cremat

Bé, eleccions a la Generalitat de Catalunya. No entraré a debatre si són plebiscitàries o no, avui no és el meu objectiu. Intentaré parlar dels candidats a diputat o diputada al Parlament que, al cap i a la fi, són els que acabaran fent que aquestes eleccions siguin les de la il·lusió o les de la frustració.

I la veritat que no em deixa de sorprendre el reguitzell de noms que estan apareixent. I no pas d'una manera agradable, doncs sembla que la gran majoria dels partits o almenys una part dels seus aparells no ha entés el missatge que va enviar la ciutadania en els darrers dos comicis: municipals i estatals.

A l'hora de confeccionar una llista electoral pots optar per quatre vies. Escollir el millor dels candidats, escollir un dinosaure, fer-ho amb un fòssil o tirar directament d'oli cremat. I m'explico.

a) Quan realment creus amb certesa amb el que estàs fent, no et fa por l'elecció d'un candidat inexpert, novell o que no ha estat encara curtit en batalles polítiques. I no te'n fa perquè tens la certesa que és el millor. Amb una ment ràpida de reacció, amb una intel·ligència privilegiada, capaç d'ensortir-se'n del cos a cos amb la resta o bé d'articular un llarg discurs. En definitiva, esculls el millor, el més preparat, el més mediàtic i, en definitiva el candidat que la valentia de la seva elecció t'acabarà donant més vots. Lamentablement, l'elecció dels millors és força dubtosa.

b) Un cop descartada, per por o pel que sigui, l'elecció dels millors, sempre pots optar pels dinosaures. I que ningú s'enfadi. Però com a tal identifiquem a aquells diputats que porten tota la vida dins de la política, que n'han vist de tots colors i que ja han tingut el seu moment. Però, el conservadorisme a vegades impera i fa escollir una cara vella coneguda. Tot i ser conscients que no és el millor, el seu pedigrí polític pot més. Pot ser una de les virtuts i els problemes de la política: l'eternització en els càrrecs. Necessaris per fer grup però tal vegada ja no útils en la primera línia de foc.

c) Tot i això, sempre es pot anar un pas més enllà. I agafar un polític en semi retirada i atorgar-li un cap de cartell. Aquesta figura, la del fòssil, que últimament tant es porta a la NBA o al futbol (Paus Scholes) pot ser sempre una arma de doble fil. Es corre el risc que el gran públic ja no li recordi la bona gestió feta en el passat i que s'hagi de donar a conèixer de nou. I ja se sap que un General retirat ja no té la visió de la batalla moderna perquè s'ha mantingut massa temps fora de les trinxeres i dels combats.

d) I finalment, un cop desgranat tot sempre et queda l'oli cremat. Aquell oli que no vol ningú i que només serveix per llençar. Aquesta figura és la del candidat per descart, perquè ningú més ho volia ser o perquè s'hi ha trobat o s'hi ha autoimposat. Sens dubte, la pitjor elecció de totes. Condemnada al fracàs des del moment en que apareix, l'oli cremat corre el risc d'acabar embrutant a tot aquell que s'hi presenti al costat.

No cal dir que l'opció valenta, la de triar al millor, sempre és la més complicada i per això és la que s'acaba donant amb menys freqüència. Suposo que no em cal posar noms a cap de les opcions, doncs cadascú treurà les seves pròpies conclusions. 

Però que ningú oblidi, el poble vol canvi. Gent nova, noves idees per construir la nova societat. Tots els que ens han menat a una situació insostenible seria bo que fessin un pas endarrere. I segur, que ara que el país ho requereix, no mancarien persones de la primera opció per fer un pas endavant i contribuir a retornar la dignitat a la política.