Dinosaures, fòssils i oli cremat

Bé, eleccions a la Generalitat de Catalunya. No entraré a debatre si són plebiscitàries o no, avui no és el meu objectiu. Intentaré parlar dels candidats a diputat o diputada al Parlament que, al cap i a la fi, són els que acabaran fent que aquestes eleccions siguin les de la il·lusió o les de la frustració.

I la veritat que no em deixa de sorprendre el reguitzell de noms que estan apareixent. I no pas d'una manera agradable, doncs sembla que la gran majoria dels partits o almenys una part dels seus aparells no ha entés el missatge que va enviar la ciutadania en els darrers dos comicis: municipals i estatals.

A l'hora de confeccionar una llista electoral pots optar per quatre vies. Escollir el millor dels candidats, escollir un dinosaure, fer-ho amb un fòssil o tirar directament d'oli cremat. I m'explico.

a) Quan realment creus amb certesa amb el que estàs fent, no et fa por l'elecció d'un candidat inexpert, novell o que no ha estat encara curtit en batalles polítiques. I no te'n fa perquè tens la certesa que és el millor. Amb una ment ràpida de reacció, amb una intel·ligència privilegiada, capaç d'ensortir-se'n del cos a cos amb la resta o bé d'articular un llarg discurs. En definitiva, esculls el millor, el més preparat, el més mediàtic i, en definitiva el candidat que la valentia de la seva elecció t'acabarà donant més vots. Lamentablement, l'elecció dels millors és força dubtosa.

b) Un cop descartada, per por o pel que sigui, l'elecció dels millors, sempre pots optar pels dinosaures. I que ningú s'enfadi. Però com a tal identifiquem a aquells diputats que porten tota la vida dins de la política, que n'han vist de tots colors i que ja han tingut el seu moment. Però, el conservadorisme a vegades impera i fa escollir una cara vella coneguda. Tot i ser conscients que no és el millor, el seu pedigrí polític pot més. Pot ser una de les virtuts i els problemes de la política: l'eternització en els càrrecs. Necessaris per fer grup però tal vegada ja no útils en la primera línia de foc.

c) Tot i això, sempre es pot anar un pas més enllà. I agafar un polític en semi retirada i atorgar-li un cap de cartell. Aquesta figura, la del fòssil, que últimament tant es porta a la NBA o al futbol (Paus Scholes) pot ser sempre una arma de doble fil. Es corre el risc que el gran públic ja no li recordi la bona gestió feta en el passat i que s'hagi de donar a conèixer de nou. I ja se sap que un General retirat ja no té la visió de la batalla moderna perquè s'ha mantingut massa temps fora de les trinxeres i dels combats.

d) I finalment, un cop desgranat tot sempre et queda l'oli cremat. Aquell oli que no vol ningú i que només serveix per llençar. Aquesta figura és la del candidat per descart, perquè ningú més ho volia ser o perquè s'hi ha trobat o s'hi ha autoimposat. Sens dubte, la pitjor elecció de totes. Condemnada al fracàs des del moment en que apareix, l'oli cremat corre el risc d'acabar embrutant a tot aquell que s'hi presenti al costat.

No cal dir que l'opció valenta, la de triar al millor, sempre és la més complicada i per això és la que s'acaba donant amb menys freqüència. Suposo que no em cal posar noms a cap de les opcions, doncs cadascú treurà les seves pròpies conclusions. 

Però que ningú oblidi, el poble vol canvi. Gent nova, noves idees per construir la nova societat. Tots els que ens han menat a una situació insostenible seria bo que fessin un pas endarrere. I segur, que ara que el país ho requereix, no mancarien persones de la primera opció per fer un pas endavant i contribuir a retornar la dignitat a la política.