Crido

Crido, amb totes les meves forces i la meva ànima, i gairebé no se’m sent. Ni tampoc se m’escolta més enllà del coll de la camisa. I malgrat tot crido. Però la meva veu s’ofega. I ho fa sota un grapat de maleïdes convencions socials, més encarregades en prejutjar, jutjar i malmetre a les persones que no pas en poder fer que cada dia visquem en un món millor.

Perquè més enllà de les aparences, massa sovint ens oblidem que hi ha persones. Que viuen i senten tant com cadascú dels que puguem estar llegint aquest escrit. Però massa sovint aquestes crits queden amagats pel xivarri d’una societat aparentaria, amb afany de jutge, fiscal, i també de botxí.

És per això que crido, des del cim més alt de la carena, i amb totes les meves forces, però la veu es perd entre la solitud de les muntanyes doncs el guardat de les formes no deixa fer-ho en cap altre entorn que no sigui aquest. Doncs de dir les veritats seria titllat per la societat inquisidora, que sembla no haver avançat massa respecte els temps feudals.

I avui escric, el que diria cridant en mig de la plaça més cèntrica, doncs no hi ha xivarri ni rebombori que amagui les lletres encadenades una darrera l’altra. Dient amb tota la força que ja n’hi ha prou d’aquesta societat farcida de jurats populars de cantonada, de jutges de plaça, de botxins del cap del carrer i de persones que no poden cridar ni ser lliures per culpa de la presó que suposen les maleïdes convencions socials i que ens han menat a una societat que creu ser més lliure que mai quan realment viu esclavitzada en els seus propis errors.

Un crit, per si sol, s’apagarà en la multitud de veus. Però si totes les veus s’uneixen en un sol crit, encara hi ha futur i esperança per nosaltres. Una altra realitat és possible, però cal que cridem tots junts i molt fort per a poder-la arribar a veure.