¿Vuelvo a creer?

Llega un momento en que uno mismo se ve obligado a replantearse en todo lo que creía hasta la fecha. Sus actos del pasado, su porvenir en el futuro, sus creencias, sus logros y sus miserias. Más tarde o más temprano algo te obliga a eso, a pensar, a creer y sobretodo a reflexionar si lo que has defendido hasta la fecha ha sido bueno, malo o simplemente no has acertado en tu toma de decisiones.

En ese punto de la partida, lo más habitual es que el miedo entre a jugar de una manera preponderante. No porqué seas miedoso pero sí porqué cualquier variación de los status quo de la vida producen, eso miedo. Más allá de que sepas que los cambios pueden ser buenos, ya lo decían nuestros ancestros con aquella célebre frase de "más vale malo conocido que bueno por conocer".

Pero, ¿y si juegas al malo? La apuesta siempre es arriesgada, pero como en una ruleta debes escoger. En ese momento debes tener el valor suficiente para mirar a tu nueva causa a los ojos, por más profundos que sean. Entrar dentro de si y escudriñar cuanto seas capaz.Solo así sabrás si puedes acertar en la decisión. El valor de enfrentarte directamente con tu nueva causa, como decía, clavarle la mirada en sus ojos y sentir que en ese preciso instante el (tu) mundo deja de girar.

Si eres capaz de sentir, presentir, notar y vivir esa sensación, en el momento que la Tierra siga su curso sabrás que has ganado la partida. Habrás llegado a la meta y estarás en el lado bueno de las cosas. Porqué solo así, podrás volver a tener aquella sensación que habías perdido en el momento de tu replanteo vital.

Y sí, tendrás una nueva causa por la que luchar y dar tu vida. Habrás vuelto a creer.

A vegades, els somnis...

Aquesta és una història de perseverança, de la cerca d'un petit somni, més enllà de les oportunitats que hi havien. Tot va començar fa poc més d'un any i mig, amb el dilema de l'elecció del lloc per fer les pràctiques de Periodisme. Dilema per qui no ho tenia clar. Jo, en canvi, no tenia massa dubtes i de les 10 opcions que hi havia, fins en 10 vegades vaig marcar la mateixa opció "redacció d'esports de TV3". Amb l'esperança que, l'interlocutor, vegués que tenia claríssim on volia anar i què volia fer.

Després d'aquesta primera elecció, calia adjuntar una carta de presentació exposant els motius que m'havien portat a demanar aquelles opcions. Aquest és un detall del que deia aquella carta:

En primer lloc, tinc molt clar cap on vull encaminar el meu futur professional un cop acabada la carrera. Més enllà d’una feina, entenc el periodisme esportiu com una passió com una manera d’entendre la professió i és la base del que espero que sigui el meu pervenir dels propers anys. A més a més, vaig començar a estudiar periodisme tard, tinc ja 27 anys, i crec que no puc donar voltes i si lluitar pel que realment m’agrada.

També perquè si hi ha un referent a casa nostra sobre el tractament dels esports en els mitjans de comunicació, aquest es TV3. He crescut veient les retransmissions d’en Pere Escobar, els comentaris del Pichi Alonso, el Tot l’Esport diari, les connexions en directe de l’Arcadi Alibés, el tennis amb en Xavier Bonastre, el bàsquet amb en Jordi Robirosa acompanyat del Víctor Lavagnini i en Nacho Solozábal, el Bàsquetmania d’en Lluís Canut... i així un llarg etcètera de grans professionals que em serveixen de referents.

A partir d'aquest moment, la llarga espera. Fins que arriba la notícia que sí, estàs admès a la redacció d'esports de TV3 i que comences el juny del 2013. Faltava tot un any encara! L'espera es faria llarguíssima perquè enganyar-nos però tot trajecte té el seu destí i aquest tren va parar-se el 3 de juny, per tal que pogués baixar i pujés a un altre, al de TV3, que ara ja puc dir amb més propietat "la meva".

Després de la setmana de formació, havia arribat el gran dia. Suposo que una mica, per explicar la sensació, és com aquell jugador de la pedrera que trepitja per primer cop el Camp Nou, envoltat de tots els jugadors del primer equip i que es queda una mica encantat mirant el seu entorn. Així em sentia jo. Escoltant aquelles veus i mirant els rostres que fins aleshores tota la familiaritat que hi tenia era en petita pantalla. En algun moment trigava algun segon a contestar i era perquè estava com en un núvol. Després, dins meu, pensava "segur que al final em pendran per tonto". 

I el que era un somni s'anava fent realitat. Paraules com Off, insert, vídeo... es van convertir en familiars per mi, i els professionals que tenien la "sort" d'asseure's a prop meu acabaeven sent la meva wikipedia. Però, un cop superat la fase d'aterratge, aquella sensació de sentir-te una peça més de l'engranatge de la redacció és espectacular. I t'adones que et sents un més quan en mig d'un debat, crec que era de ciclisme, t'atreveixes a posar cullerada endemig dels professionals que donen el seu punt de vista. T'escolten i debaten amb tu, és llavors quan dius "m'estan tractant com si fos una persona més d'aquí i no com un estudiant" i sens dubte, aquest fet és un dels que més he agraït al llarg d'aquests quatre mesos.

Fins que t'arriba el moment del debut. En el meu cas va ser a finals de juliol, amb un vídeo del Purito i la seva brutal temporada arrodonida amb el podi al Tour de França. Aquell cop va ser el primer cop que la meva veu va sonar en un TN. I això, per mi, va ser debutar a la Champions. Mentre grabava, recordo al Jordi Fargas dient-me "projecta veu, que tens més pulmons", el Bonastre demanant silenci mentre parlava... Tota una experiència això de grabar al mig de la redacció!

Els dies però van passar ràpid, massa i tot. El que vaig viure des d'anar al Camp Nou fins als Mundials de Natació, els off, els vídeos i els inserts, els debats d'actualitat esportiva (o no) i la darrera aportació un petit reportatge sobre waterpolo avui ja són història. O millor dit, són records. Perquè al cap i a la fi, en aquesta societat que vivim, la única cosa que no ens podran prendre serà això, els records.

I redundant, sempre recordaré aquests quatre mesos. Mai oblidaré a totes les persones que m'han fet viure com un autèntic professional l'art del periodisme. Si posés tots els vostres noms aquí segur que me'n deixaria algun i em sabria massa greu. Però cada un dels segons viscuts en aquesta redacció han estat especials i únics. Suposo que per això la nostàlgia m'envaeix avui, que m'he acomiadat i que no sabia massa que dir quan m'acostava per dir adéu. Tenia un nus a la gola similar al que vaig tenir el primer cop que vaig trepitjar la redacció. Aquesta deu ser la màgia de sentir-te periodista.

Sempre m'han dit que el pitjor dels somnis és quan et despertes. En canvi, jo crec que el millor de somniar és poder-te despertar, perquè llavors sabràs que, encara que sigui en el teu record, has viscut el que somniaves amb viure. Perquè a vegades, els somnis s'acaben fent realitat!

Moltíssimes gràcies per aquests quatre mesos!!!

I repica la Seu Vella

El so de les campanes de la Seu Vella de Lleida va donar l'obertura a un dia que ja és únic. Emocions, abraçades, nervis i alegria serien algunes de les moltes sensacions que han recorregut el cos de les persones que estimem Catalunya. En aquell minut màgic, les 17:14, la feina de molts i molts mesos s'ha donat la mà per fer possible una imatge que ja quedarà per sempre.

De sud i nord, de l'est i l'oest, tots els catalans que volem una Catalunya lliure ens hem donat les mans i hem cridat ben fort el que sentíem, el que portàvem dins. Parlaments i paraules han completat una via que és una demostració tan de poder com de voluntat. I Voluntat popular no pas política, perquè el poble hem agafat les regnes del cavall i són els polítics qui van a remolc del carro.

Les llàgrimes, d'emoció, que m'han negat els ulls en veure les imatges dels compatriotes vestits de groc, omplint la via, quasi per duplicat, són l'exemple més clar que ara ja no hi ha pacte possible que ens mantingui agafats a la cadena d'un estat que no ens compren. Només hi ha d'haver un pacte, el de la consulta. Del contrari, la via catalana ha de continuar el seu curs, amb el poble com a locomotara, per no permetre que cap polític és permeti el luxe de posar fre a la marxa catalana, que és "a tota màquina".

Ni la censura d'internet, que ha permès descobrir l'enginy i el gust català per menjar croquetes ni els atacs feixistes a Madrid faran que frenem. Per França és van escapar al 39 els demòcrates, per l'Ebre vam perdre la batalla de la Guerra Civil. Avui aquests espais mítics, passan per Barcelona, on el 1714 vam perdre la llibertat, han quedat units al so de les campanes lleidatanes. Hem tornat a fer història.

VISCA CATALUNYA!

El dret a decidir i altres eufemismes "democràtics"

Arriba un moment en la vida de les persones en que cal prendre decisions. Però el més important, a vegades, no acaba sent la decisió que prens, si no tenir el valor de decidir. Aquí, a casa nostra, una sèrie de polítics amb més galons que valors ens han omplert el darrer any d'un eufemisme que ens hauria de fer posar a tots vermells. "El dret a decidir". Algú, a hores d'ara, encara m'ha d'explicar quin és aquest dret pel qual hem de demanar permís. Vivim en una dictadura i no me n'he adonat?

El principal valor de la democràcia, almenys com jo la entenc, és la llibertat dels ciutadans. Més enllà del seu color, raça i ètnia, són lliures, som lliures, per prendre les nostres pròpies decisions. És a dir, la llibertat individual de cada persona, acaba permetent una llibertat global de les comunitats humanes democràtiques, lliures i sobiranes per prendre les seves pròpies decisions.

Però sembla ser que estic errat. Sembla ser que la democràcia només és posar un vot cada quatre anys i callar la resta. Demanar permís per decidir què podem i no podem votar, no tenir potestat alguna en saber què és faran dels diners que nosaltres guanyem i paguem en impostos, aguantar escàndol polític darrera escàndol polític amb una mordaça perquè "els mercats" s'enfaden i castiguen. I tot perquè? Doncs no sé si és per falta de valor o per excés de poltronisme, el que tinc clar és que fa pena la democràcia de fireta en què ens hem convertit.

D'aquí tres dies torna a ser 11 de setembre, i realment la política no ha estat capaç de fer res més que de lligar-se de mans i peus. La "classe política" la darrera de les castes que hauria de desaparèixer no té valor i per tant cal que la gent en tinguem. I no per sortir l'11 de setembre, que també. Si no més aviat per fer que cada dia sigui 11 de setembre a les nostres cases, viles i ciutats.

No demanem permís per decidir. Decidim, que ja fa molts anys que hem adquirit la majoria d'edat. Decidim, perquè estem en el nostre dret. I sobretot, decidim, perquè la història no ens perdonarà no ser valents i decidir.

Y Alicia cruzó el espejo

Llegó el día en que se miró al espejo y vio su reflejo. Más allá de las imágenes que había vislumbrado a lo largo de su vida en cualquier objeto que la reflejara, no fue hasta ese día que cruzó el espejo. La redundancia de las primeras letras solo es comprensible con la auténtica duplicidad de una imagen que hubiera hecho empalidecer a la más narcisista de las personas.

La importancia del momento se dio porqué no es solo la silueta lo que veía antes sus ojos si no que lo que aquel espejo reflejó fue su esencia. Más allá del color de los cabellos, de la tonalidad de los ojos y de la amplitud de su sonrisa, Alicia vio lo que era a los ojos del mundo. Su cabello negro azabache se tornó en hilos de oro, sin embargo su amplia sonrisa seguía siendo exactamente la misma.

El habla se le quebró pues no sabía a ciencia cierta que era lo que le pasaba a su espejo, el que siempre le había enseñado como era por fuera. Pero la magia de los momentos especiales permite situaciones inverosímiles. Ella estaba viviendo una, esa vez frente un espejo que la había trasladado en un mundo desconocido hasta la fecha.

Tras ese momento de estupefacción, sus diamantes negros se clavaron en aquel reflejo de su ser. Alargo la mano hasta tocar el espejo. Como si del estanque de Narciso se tratara, las ondas circulares aparecieron a cual tsunami con su dedo como epicentro. Se asustó, pues se dio cuenta que algo desconocido le estaba pasando. Apartó la mano con fuerza hasta regresarla a su cintura mientras sus ojos observaban como las aguas volvían a su cauce.

Su alter ego la llamaba. Tras unos momentos de tensión, nervios y muchas dudas, sonrió. Dio dos pasos atrás, para coger impulso y se lanzó. De un salto atravesó el cristal líquido y entró en el mundo de las sensaciones. Aquel en que la crueldad humana era un mito y en el que sonreír era una obligación. Con su rubio alter ego, cogidas de la mano, empezaron a caminar con el Sol alumbrando su camino y con la felicidad en el final de su destino.

El vestido azul que un día te pusiste

Era una de aquellas tardes en que me balanceaba en mi silla favorita. Lo hacía mientras estaba en tránsito, medio despierto medio dormido. Eso me pasaba debido a una avanzada edad, que me había permitido ver prácticamente nueve décadas. En estos momentos, me era más fácil recordar según que momentos de mi juventud que lo que había comido en el medio día durante el almuerzo. Gajes del oficio.

El episodio que me dio por recordar, entre siesta y siesta, se remontaba a mi juventud, cuando aún no contaba los 30 veranos y coqueteaba con los sueños de un joven que aún quería comerse el mundo a bocados y no morir en el intento. Y en una de esas situaciones que no sabes exactamente como se dan me encontraba en una sala de fiesta, de esas que siempre tienen un encanto especial.

Entre amigos, invitados, conocidos y saludados pasó una noche más, de aquellas que en un principio no tienen nada especial para ser recordadas. O eso creía recordar ahora. Sin embargo, como era algo habitual el champagne corrió entre nosotros como si oro líquido fuera. 

Ya, descorchando la última botella, pasó algo que cambió el título de la noche. Una aparición de aquellas que no esperas y que sin embargo nunca olvidas, ni ahora, en plena vejez. Una presencia interrumpió aquella pequeña reunión de amigos y lo hizo sin querer, únicamente estando ahí. Recuerdo perfectamente la sensación de mi mandíbula desencajándose en ver el reflejo de la tenue luz de la sala en aquel vestido azul. 

Tras recoger mi maxilar inferior y volverlo a encajar con el resto del cuerpo, pude volver a levantar la cabeza y ver que era lo que acompañaba a dicha silueta. Pasó por delante y puede clavar, por unos segundos, mis ojos en los suyos. Grandes y misteriosos, como el desierto te invitaban a entrar en ellos a sabiendas que el camino de regreso era poco más que una utopía. Una gran sonrisa acompañada de un susurro que bien podía ser el viento surcando las dunas del Sahara eran el complemento perfecto de aquel vestido azul.

Acabó de cruzar la sala y se perdió en el fondo, en la oscuridad, más allá de donde llega la visión de un hombre cuyo único súper poder era tenderse en pie tras la mezcla explosiva de oro líquido y misterios del desierto... 

Y, des de aquel día, sin ser excesivamente fan de La Oreja de Van Gogh, periódicamente resuena una canción suya... "con el vestido azul, que un día te pusiste..." Pasaron más de 60 años y todavía recuerdo aquel paso como si fuera una secuencia fotográfica. Vestido azul, mirada, sonrisa y susurro... Y un paso detrás de otro mientras la música no dejaba de sonar para aquella misteriosa presencia que dejó su sello para siempre en la que era una noche cualquiera.

No te lo puedo contar

Sun Tzu, uno de los grandes estrategas de la historia, decía algo como "los grandes primero ganan las batallas y luego van a la guerra". Disculpadme si la cita no es exactamente literal. Lo decía en "El Arte de la Guerra" aquel libro pensado para gestionar conflictos y que cualquier persona debería leer. Eso, aplicado al día a día, viene a ser algo como "no hagas nada que luego se te pueda girar en contra". La interpretación es completamente libre y subjetiva, por supuesto, pero es la que yo hago.

Llegados a este punto, y en el contexto actual, nos encontramos que en nuestro día a día hay batallas y guerras diarias. Generalmente se producen choques, roces, conflictos de intereses... y por norma suelen ser por el dominio de la información. Ya lo decía Michael Douglas en "Wall Street" lo que te permite dominar las situaciones es la gestión y el control de la información. Más que el actor, la frase era de su alter ego, míster información privilegiada, Gordon Gecko. Y tenía razón.

Es por eso que en tantas ocasiones hemos empleado aquella mítica frase de "no te lo puedo contar". Creíamos poseer una información importante, o simplemente, nos habíamos comprometido a que no se divulgara. Y por eso no podía ser contada. Nuestra verborrea podía poner en situaciones complicadas a personas a las que apreciábamos, hacer caer negocios y, en definitiva y como decía Sun Tzu, que nuestros aliados no ganaran la guerra antes de librarla por tener alguien que les torpedeaba por detrás.

El amor no se escapa a esa lógica. Revelar lo que queremos, lo que sentimos, en ocasiones creemos que nos puede poner en desventaja con la otra parte. A la que, en el momento del tonteo, podemos ver tanto como un aliado o como un rival. Debe saber, pero no demasiado, no vaya a ser que el amor se convierta en odio y nos acabe pasando factura. Y a su vez nos conviene tener información para saber como gustarle más, para darle una sorpresa, para tener claro cuando darle un beso...

Así pues, y con lo dicho hasta aquí, entenderéis perfectamente que no os pueda contar los motivos que me han llevado a esta, tal vez estúpida, nocturna reflexión de media noche.