Mirant a l'horitzó

Era un dia qualsevol, d'una època molt llunyana i en una data que no té més importància. El món continuava girant,sense aturador, com feia desde l'inici dels temps. Però per mi, era com si s'hagués aturat. Davant la mar, forta, brava i valenta. mirava com un espectacle se m'anava cristalitzant davant els ulls. La solidesa de la roca s'enfrontava a les embestides de les ones, cada cop més grans, deixant darrera de cada batalla una escuma blanca en forma de treva, fins la següent onada.

En aixecar una mica més la vista, tot i la grisor del dia, vaig apreciar l'horitzó. Aquella línia imaginària on terra, mar i cel coincideixen. On segur, en cas de poder-hi arribar, tot es diferent doncs la comunió dels elements fa que així sigui. Perdent la mirada més enllà de l'horitzó vaig visualitzar un mirall, el de la vida.

Reflectit allí, amb aquella aroma salat que només la mar et pot portar, observa amb més por que curiositat els reflexes d'aquell mirall. No reflexava el que es veia, si no el que es sentia. La imatge em va escudrinyar fins a l'últim mil·límetre de la meva ànima, del meu jo més ocult, aquell que, en ocasions ni un mateix sap que existeix i molt menys sap controlar.

No sabria dir amb certesa les hores que vaig passar, o tal vegada foren només segons. El que sí sé es el que vaig veure. El reflexe d'una vida, vista sota l'únic prisma d'un mateix. Felicitat i amargura, pànic i alegria, triomf i derrota, s'arremolinaven en forma de records que no eren més que un passat en ocasions pròxim i en altres terriblement llunyà. Fins i tot imatges d'altres èpoques on ni tan sols havia viscut. Suposo que és la màgia de la ment, aquella que et pot portar on vulguis anar si ets capaç de conduir-la.

Al final de tot, però, sempre la mateixa conclusió. Amor. Fos quin fos el record, sempre acabava invocant una referència a l'amor. Ara ho entenia. Per més que mil i una vegades havia pronunciat aquella frase: "l'amor pot ser que no sigui el motor del món, però fa que el viatge valgui la pena". Havia comprès la frase precisament des de l'absència. Tot triomf, per més gran que fos era buit si no el podies compartir. I per vanaglòria d'un mateix si no des del punt de vista més gran de la paraula compartir, i aquest és el punt de vista de l'amor. Quan el perds no perquè s'acabi si no perquè t'equivoques, saps que fins que el tornis a sentir, el viatge no haurà valgut la pena.

Una nova onada va picar amb una contundència fora del normal. L'aigua que em va xopar la cara em va fer tornar des de l'horitzó fins a terra ferma. Calia continuar caminant, el viatge no s'havia acabat per més que no li trobés sentit.

Era tardor i la grisor d'aquell dia s'acabaria convertit en un fred hivern que ja trucava a la porta.